LES BASES CIENTÍFIQUES DE
LA FÍSICA DEL RITME
La física moderna descriu la realitat no com a objectes estàtics, sinó com a sistemes denergia en moviment.
L'oscil·lació no n'és una excepció: és una propietat estructural de molts sistemes naturals.
Quan dos sistemes rítmics interactuen, es pot produir sincronització. Aquest principi s'observa en experiments amb metrònoms, biologia cel·lular i dinàmiques col·lectives.
Els sistemes vius no només responen a estímuls externs. També generen ritmes propis.
En sistemes complexos, les interaccions no sempre són unidireccionals. La influència pot ser petita individualment, però els efectes col·lectius poden mostrar dinàmiques emergents.
La pregunta que explorem no és si un individu pot modificar la realitat, sinó què passa quan molts sistemes coincideixen a un mateix ritme.
LES ONES CEREBRALS
El cervell funciona mitjançant activitat elèctrica organitzada en patrons rítmics coneguts com a ones cerebrals. Aquestes oscil·lacions es poden mesurar mitjançant electroencefalografia (EEG) i s'agrupen en diferents rangs de freqüència, com ara delta, theta, alfa, beta o gamma.
Cada rang s'associa habitualment amb diferents estats funcionals, com ara el son profund, la relaxació, l'atenció o l'activitat cognitiva intensa.
La investigació en neurociència ha observat que estímuls sensorials repetitius, especialment auditius i rítmics, poden influir en lactivitat neuronal mitjançant fenòmens de sincronització parcial coneguts com a entrainment.
Pulsonome explora aquesta relació des del disseny estructural del ritme, sense cercar induir estats específics, sinó oferir patrons estables amb què el sistema nerviós pugui interactuar.
SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM
El cor està regulat pel sistema nerviós autònom, compost per dues branques principals: el sistema simpàtic i el sistema parasimpàtic.
El sistema simpàtic participa a les respostes d'activació i alerta.
El sistema parasimpàtic afavoreix la recuperació, lequilibri i la conservació denergia.
Tots dos sistemes interactuen de manera continuada per mantenir l'estabilitat de l'organisme.
Diversos estudis han observat que determinats estímuls auditius rítmics poden influir en lactivitat del sistema nerviós autònom, generant canvis mesurables en paràmetres com la freqüència cardíaca i la variabilitat de la freqüència cardíaca (HRV).
Pulsonome investiga aquesta relació des d'una perspectiva estructural del ritme.
VARIABILITAT DE LA FREQÜÈNCIA CARDIACA
La variabilitat de la freqüència cardíaca (HRV, per les sigles en anglès) és la mesura de les petites variacions en el temps entre un batec i el següent.
Tot i que el cor pugui semblar regular, els intervals entre batecs no són idèntics. Aquesta variabilitat reflecteix la interacció dinàmica entre el sistema nerviós simpàtic i el parasimpàtic.
Una HRV adequada sol associar-se amb més capacitat d'adaptació fisiològica, millor regulació emocional i equilibri autonòmic. Per contra, una variabilitat reduïda es pot relacionar amb estats perllongats d'estrès o activació.
Diversos estudis han explorat com estímuls rítmics, respiratoris o auditius poden influir a la HRV, modulant l'activitat del sistema nerviós autònom.
Pulsonome investiga el ritme com a possible eina per interactuar amb aquests processos de regulació.